Schwelle en el Festival I ara què? de Manises

Oí decir
Oí decir que hay
en el agua una piedra y un círculo
y sobre el agua una palabra
que ubica al círculo alrededor de la piedra.
Vi a mi álamo que descendió al agua,
vi cómo su brazo bajó a lo profundo,
vi a su raíz implorar noche hacia el cielo.
No me apresuro tras él,
recogí sólo la migaja del suelo,
que tiene la forma de tu ojo y nobleza,
te tomé del cuello la cadena de los proverbios
y adorné con ella la mesa, donde quedaba ahora la migaja.
Y ya no vi más mi álamo.
Paul Celan, De Umbral en Umbral

El próximo día 27 a las 10 y media de la noche estreno Schwelle en el Festival I ara què? de músicas actuales en Manises (Valencia). El estreno estará a cargo de Luis Fernández Castelló como solista de clarinete, la Orquesta de Cuerdas del Festival y un servidor a la dirección.

Casa de la Cultura de Manises. Carrer Major 91, entrada gratuita hasta completar aforo

Os espero!

Schwelle (Umbral en alemán) explora los límites tímbricos y sonoros de los instrumentos de cuerda y del clarinete solista. En Schwelle,
tanto el “conductor” como los intérpretes reaccionan en el momento, al entorno, eligiendo muchos factores de su interpretación en la misma ejecución en concierto. Una serie de posibilidades aleatorias que, en cambio, se nutren de un material complejo y muy exhaustivo que trabaja basándose en tres aspectos: El serialismo, la armonía de jazz y la “permutación” tímbrica. De esa manera, se ofrecen doce cajas que irán sonando en un camino de elecciones al azar y que contienen “gestos” y/o “frases” que también se irán combinando y permutando generando una sensación especular entre el mundo sonoro del clarinete solista y el del ensemble de cuerdas, viéndose o no reflejadas las sonoridad de uno en los otros y viceversa. En definitiva, el timbre, el color, lo “sonoro”, como base, acción y resultado.
“Obra abierta” que abraza el concepto de “conducción improvisada”, en la que el director ejerce de “conductor” de la pieza, tomando
decisiones gestuales, formales, de fraseo, sonoras, tímbricas, de manera libre y sin estereotipos, alejándose, en la medida de lo posible, de la
forma y la estructura preestablecida y de los cánones de tensión-distensión “clásicos” y “populares”.
Los intérpretes participan también de esta “dinámica abierta”, dejando a su libre albedrío numerosos parámetros que deben decidir en función de la evolución de la “performance”, de las reacciones del público y/o de las propias sensaciones o sonoridad creadas.
Así, el interprete se convierte también en co-creador de la obra y la propia obra deviene en ser vivo que nunca aparece idéntico y que se
transforma radical- o sutilmente en función de la interpretación.

Estreno mundial de Cants de Lloança de Miguel Gálvez-Taroncher en el Festival Ensems

26 D’ABRIL DE 2019

Orquestra de València i Spanish Brass

ORQUESTRA DE VALÈNCIA I SPANISH BRASS

City Noir

La descomunal City Noir és una enorme creació simfònica d’uns trenta-cinc minuts de durada. Segons el propi John Adams, la inspiració primordial per a la peça és l’obra de l’historiador Kevin Starr sobre la Califòrnia urbana a finals de la dècada de 1940 i principis de 1950. La “ciutat”, les seues llums i sobretot les seues ombres, no només com un lloc geogràfic sinó com un nexe social, com una font d’experiència sensual inesgotable i plena d’històries.

Sens dubte l’obra transcorre per paisatges que ens recorden l’estètica del Cinema Negre i l’orquestració super-simfònica de la música de jazz s’intercala entre àrees d’altíssima energia sonora i polirítmica i altres paisatges més relaxats.

Sent d’alguna manera la presència de la influència del compositor francès Darius Milhaud que va incrementant la seua “insistència” fins a arribar moments de sonoritat enorme, wagneriana en la seua grandària, molt típica d’altres obres d’Adams com el seu Short Ride on a Fast machine o The Chairman Dances, o el seu Harmonielehre, peces que en el passat vam interpretar conjuntament l’Orquestra de valència i jo. El pols del baterista de jazz i el contrabaix, és l’impuls clar d’aquesta tensa i nerviosa activitat cap a endavant, esquitxada de sols per a saxofó alt, trompeta, trombó, trompa … L’obra té tres moviments: La ciutat i el seu dobleLa cançó és per a tu i Boulevard Night.

Josep Vicent

Iubilum

Iubilum va ser composada durant l’hivern de 1979 a 1980 a Ginebra. Va ser encarregada pels directors del Teatro Colón en celebració del 400è aniversari de la fundació de la ciutat de Buenos Aires. El premier es va celebrar a Buenos Aires el 12 d’abril de 1980 amb l’orquestra del Teatro Colón dirigida per Bruno D’Astoli.

El meu pensament original era escriure una Fanfare, però a mesura que el treball es desenvolupava en la meua ment, sentia que una forma tripartida amb la durada d’una obertura era més adequada. Així, Iubilum va ser composada com una obra de tres moviments titulats Fanfare, Coral i Finale.

Alberto Ginastera

Cants de Lloança

L’obra parteix en la seua concepció de dos textos, Les Trobes en Lahors de la verge Maria (Yoland, escriptora valenciana, 1474) i Der Archipelagus de Friedrich Hölderin, aportant el primer la idea per al títol i el segon gairebé tot el material compositiu, encara que aquest derive parcialment també d’altres idees no relacionades amb l’obra de Hölderin, com alguns textos clàssics de la Mediterrània i esbossos relacionats amb la cultura magribina.

En definitiva, l’obra sorgeix i torna al nostre mar, a les seues ribes i a la sensació expressiva i evocadora que sempre ha fascinat. El poema de Hölderin es refereix constantment a posidó, el déu dels mars, relacionat amb els conceptes de “silenci” i “calma” (Stille en alemany) que utilitze i combine amb el concepte japonès de “Ma” (Espai negatiu: pausa, espai, obertura o interval) i que utilitze en forma d’instants de silenci, de pausa, d’interval de temps “congelat”. Segons la filosofia japonesa, aquest espai pot estar ple d’energia i arribar a un estat de contemplació, la “spacetime o timespace experience”.

L’obra intenta revelar, comunicar, el caràcter i/o significat de cada un dels versos de la secció primera de Hölderin a través de 22 Haikus musicals, moments d’experiència intensa i de concentració en l’acció creativa i interpretativa, que defineixen la construcció mètrica, l’accentuació i les possibilitats de l’hexàmetre original del poema.

Programa:

Alberto Ginastera (1916-1983) – Iubilum; symphonic celebration, op. 51 (1980)(10’)

Miguel Gálvez Taroncher (1974) – Cants de Lloança. Concierto para quinteto de metales. (2018) Encàrrec Festival Ensems

John Adams (1947) – City Noir (2009) (35’)SPANISH BRASS
ORQUESTRA DE VALÈNCIA
Josep Vicent, director